lelelele

Hi ha persones que no saps com desprenen una llum, i són d'aquelles persones que malgrat hi hagi distància sempre et donaran la benvinguda i amb un somriure. Conèixer una d'aquestes persones és una de les millors coses que ens pot passar !!!

Gràcies a tots !!

sent el vent del desert com et palpa la pell.

lliurem d'aquest neguit creixent...


allà a la barra, sentada amb l'elixir del saber beure, escoltava aquella veu de fons, greu i sensual, cantant històries d'amor poc probables i desamors quotidians. Entre glop i glop, sabia que ell era un d'aquests personatges, ressentit-se pels actes no realitzats, pels somnis abandonats i pel deixar fer de la vida, en comptes de fer-se-la seva. Glops!!!

forat, temptació, oportunitat, traició [...] sensació, oculta, adorable, efervescent, tremolor, radiant, "tremendo", ostentós, suau, ulls, somnis, sempre, emocionants, sensibilitat, trobada, amarga, amable, especial, límit // testicle, ensalivat, tumbar-se, empasar-se, engargosar-se, embolicar-se, estirar-se, espaterrar-se, estimular, rampell, llepar, "ronronejar", relaxar, repartir, refregar-se, estres, subtil, lòbul, línies, sensuals, sexis, sensible, engrescar-se, esperar, ritual, laboriós, "saborós", sensitiu, últim, manola, altarament, "temblança", agenollar-se, empinat, "tragar-se", escupir, repensar-s'ho, ocasió, orgia, abussiva, agressiva, adéu.

pd: joc de paraules per carreteres poc transitades per quatre energuments que van decidir marxar 4 dies amb la manta i la carretera.

Merhaba

Doncs ja hem aterrat a la ciutat que obre/tanca les portes a Asia o a Europa, segons com es miri !!!
L'olor constant a peix, els minarets, i els homes, podria dir que es el que mes es veu (de moment)

i les dones? doncs si les veus tapades de cap a peus, algunes nomes amb el bel, d'altres amb una especie de tela que nomes es por percebre els ulls, no ho entenc !!! i els homes tots ben arregladets i com els surt dels nassos.

si, es un lloc molt diferent !!!

M'agrada estar estirada sobre la tovallola i sentir una escalfor escandalosa sobre l'espatlla mentre el vent la fa menys abusiva, aconseguint quasi una certa sensació d'alleujament, sabent que la meva pell s'està torrant, al sol, lentament, al ritme d'unes maraques i una dolça veu que em canta amb paraules estrangeres propòsits universals.

Aixeques la vista, i veus els núvols passar ràpid,

deixant el sol al descobert.

Ajudant a que els seus rajos enlluernin l'ambient,

i tu, que el mires, fas aquella ganyota que esdevindrà somriure,

tot notant l'escalfor a l'esquena mig nua.

12 i 16 de juliol

Quan tot es fragmenta

Quan poc a poc mires i veus que tot s'ha fragmentat, que les coses canviïen, i que tu vols que sigui així per les raons que siguin, per les teves, pels teus anhels.
Simplement tot es converteix en trossets de nosaltres, en records, millors o pitjors. A vegades, aquests, tornen, fent que aparegui un somriure o unes llàgrimes, unes sensacions i uns sentiments, però tu has canviat, has mutat, i les situacions també. Fas mal i te'n fan, llei de vida? qui sap!

Finalment quedés tu, els records i les teves raons/objectius... (i el que hi vulguis afegir aquí al darrera)



PD: Foto feta a barraques de Girona, 2007.
D'esquerra a dreta: Ricard, David, Anna, Jo/Marta, Gerard i Júlia.
Nit de nits, quan tot era diferent, com ara, diferent. :)

A vegades, no saps perquè, apareix una sensació estranya, pel moment en el que una es troba. Una barreja de tranquil·litat, calma i nervis. Un saber que si ho dones tot, hi arribaràs, que creueràs aquella línia, que tens tantes ganes de superar, que pesa a l'esquena, com una motxilla plena de pedres. Un simple pas, que tancarà portes, desesperacions, crisis existencials etc. i que n'obrirà de noves, nous dubtes, nous i que en faig d'això, ara?, ganes de deixar-ho enrera i mirar endevant.

És estrany, perquè visualitzo el final, i em veig creuant la línia, d'una puta vegada, per tant, sé el quan (el dijous) però el com? Treballant i treballant.
Doncs som-hi que fem (faig) tard !!!



Sé que no explicaré les penes com els vençuts, perquè jo no seré la vençuda, ni la perdedora. Si més no, intentaré no ser-ho.

Laiaaa !!!

Sortia del ferrocarril, i vaig arribar al Zurich, el triangle... o com li vulgueu dir. I com una més, em vaig col·locar allà, a l'entrada, fent el que tothom fa: esperar. De fet és curiós com la gent es col·loca, espera, i entre espera i espera mira i remira si la persona amb qui ha quedat, ha arribat.
10 minuts més tard del previst va arribar, i ueeee !!! per fi, després de quan? ni idea, massa temps.

Vam enfilar rambla avall i xerra que xerra, fins a la barceloneta, com dues turistes més, perdent-nos per la ciutat. Parlant de tot i de res, tot recordant aquells balls descompasats, el cansanci, aquelles sardanes, els boleros mallorquins i les mil i una tonteries.

Quan ja ens feien mal els genolls i vèiem el mar, vam recular, a sopar un entrepà, cap a casona i fins aviat, que no se sap quan serà.


Tot i així, una gran vetllada.

les jaquetes que feien olor a coit i a nosaltres no ens afectava

lelellelele

L'enyorança dels dimecres d'apolo, va fer que ahir, després de massa temps, hi tornéssim.

Sabíem que no ens convenia, si més no, a les dues repetidores (jo una d'elles), ja que l'endemà, és a dir, avui, hauríem d'anar a classe (i ho hem fet). Tot i així, ens vam deixar endur per les ganes, i quatre mosses van sortir de "juerga".

S'ha de dir que va ser un inici accidentat, esperàvem reggae, ska, rumba... i ens vam trobar amb uns personatges emmascarats sota una imatge dels anys 80, així retro moderniquis que corre ara per la ciutat. Però la música desitjada ens esperava, i quan per fi va sonar, hérem en un altre món.
Mica en mica l'ambient canviava i nosaltres amb ell. El somriure apareixia a les cares, d'orella a orella, tancant els ulls i deixant-nos endur per les musiquetes tan festives.
Feia temps que no sortíem, i ahir tocava !!!

Mica en mica vam passar de persones a ser anxoves, i escales amunt vam trobar un llogaret, per nosaltres. Entre adolescents acabats de sortir de l'ou, allà hérem, gaudint del moment i veient com es trobaven a faltar dies com al d'ahir: ballar, ballar, ballar, ballar, descansar i de nou tornar a ballar.

Mentre saltironajàvem, jo de les primeres, es notava a l'aire que les hormones anaven de bòlit, i va quedar palès quan fent un cop d'ull a les jaquetes i a les respectives bosses, estaven sent xafades per un noiet i una noieta els qui també gaudien del moment, però a la seva manera. Perquè no teníem cap matalàs, sino l'haguessim fotut al terra, allà mateix, així substituiria les nostres jaquetes. Per sort, van decidir empotrar-se un contra l'altre, en una paret. I sí, m'hi vaig fixar, tot allò era molt apassionat, i a cap de nosaltres ens afectava. Que "voeier" o com s'escrigui.

Finalment, la cançó que ens havien tallat la van tornar a posar al final !!!

I ara que ja en sóc grandet
que m’he tirat a mala vida

perquè hi hagin més dimecres i d'altres !!!
i perquè no falti la música que a cada un de nosaltres ens arrenca un somriure!!!

lelelelelelelelele

Les mines de Cercs

Hi havia passat alguns cops, a la dreta la Baells, a l'esquerra la central tèrmica. Direcció: Andorra (els país dels pirineus). Però avui, ha estat diferent. Avui la direcció era: Cercs, concretament, Sant Corneli. Ens esperaven les mines.
Hem fet una mica el turista tot just arribar, menjant un deliciosos entrapans, dels millors embotits de la comarca. Tot mirant el verd i les aigües pirinenques. Un cop ben menjats hem agafat direcció les mines.

Elles, un món a part. Fosques, perilloses, arriscades. On ells deien: sap quan hi entres però no quan en surts. Carbó, por, silicosi, grisú, explosions, morts, injustícies, revoltes etc. i una infinitat de mots que les podrien identificar.
S'ha de veure per conèixer, percebre aquella humitat que les nudreix i, afirmar de forma rotunda, allò que en pensaves: quina vida tan dura!
Tot donant les gràcies, per viure en el moment que vius i el lloc d'on ets, que de segur és molt més fàcil que abans.



S'hi ha d'anar !!

un dia monòton

Quan he sortit del ferrocarril, direcció al pis, m'he sentit alleujada !! Plenament. Per fi !!
El necessitava el dia d'avui: despertar-me, anar a classe, arribar-hi tard, veure gent que es dormia en elles, i jo, per sort, avui, no ser una d'elles.
Parlar dels futurs exàmens, sentir la frase de: -Marta!! què fas llegint això? amb tota la feina que tenim! - i jo respondre: -mmm... no sé, em ve de gust, fer-ho !!

Arribar a Barcelona, dir un fins demà i que vagi bé.
Ser a casa, encendre l'ordinador, pensar que em faig per dinar, mirar el cor (sí, ho miru, ho reconec), pensar en què faré a la tarda, quina pel·lícula miraré a la nit, si és que en miro alguna. Si llegiré, si és que llegeixo.
Dormir, i que de nou els llençols se m'enganxin a la meva pell, per llevar-me i marxar, a fer un nou dia.


Per tant, avui dic: Gràcies per tornar, monotonia !!

bufaaaa !!!

Buufa !!!

Quina mandra que em fa tot.
Només de pensar que m'haig d'acabar una lectura d'agricultura del segle X-XIII i fer-hi una ressenya, em fa mal el cap. Després agafar a corre cuita el següent llibre, llegir fins on pugui i fer-ne una altra, pel dimarts. Em fa més mal el cap i m'entren les ganes de engegar-ho a pastar fang, on, aquí, sí que tinc matrícula d'honor, sinó no estaria a Belles Arts fent el "primo", que diuen alguns.

Sé que sóc mandrosa (molt) i amant de la bona vida: hores de sol, platja, muntanya, banyar-me al riu amb la seva aigua glaçada, anar amb bici amunt i avall, caminar, doooooormir, llegir, menjar, cuinaaaar deliciosos postres, fer fotus, sortir de festa (encara que en aquests últims 2 anys ho he fet molt poc), viatjar, no fer res, com està escarxofada al sofà. Mirar les meves sèries, pel·lícules i més i més.
Vaja el que cadascú entengui per bona vida !!!

I ara, agafa un tren direcció Barcelona, veure gent, entrar al pis i tancar-me a la meva habitació. Un cub, on hi "quep" lo just: el llit, l'armari i la pila de trastos que tinc.
Seguir llegint, i pensar que quan acabi de les dues ressenyes, hauré de començar a posar-me les piles amb el disseny de "l'envers", el qual fa temps que maleixo !!! Ja m'estic estressant !!!!


M'hauré d'esperar a que passi el temps ràpid !!! I anar cap a la mallorqueta estimada !!!
De moment acceptaré que ara estic pagant les conseqüències de la meva mandra excesivament prolongada, i agafaré forces de no sé on per seguir llegint l'agricultura del segle X i la resta.
Ja queda poc !!



Bufaaa !! calma, tranquil·litat i bons aliments !!

mosques marxeu !!!

Aquest blog funciona a batzegades, hi ha dies que molt i d'altres que res.

La qüestió que m'ocupa són les mosques, les odiu !!!

Ara mateix tinc dues mosques mida borinots rondant per l'habitació, vaja una està prou tranquil·la però fins fa uns segons donava voltes sense parar.

Primer de tot, les tenia a les llums de la tauleta de nit (dues caixes apilonades) però com que em feien pànic he decidit espantar-les, que innocent que sóc, pensar que les podria fer fora a cops de jersei, si més no, he fet exercici. Seguidament les dues han decidit fer venjança i quan no m'ho esperava patapam a prop meu, oferint, per la meva part, una deliciosa banda sonora als veïns, a base de xisclets aguts i insuportables.

Al final he pensat i he actuat, tot agafant una de les làmpades, tancant tots els llums i situar aquesta a la frontera del menjador-habitació. Ha estat eficaç fins que he posat la llum al país menjador, fent que una mosca m'ataqués, mostrant així el seu desacord envers els meus actes. L'altra mosca es troba en estat de desaparició, i que duri.

Si més no, la mosca rebel, a hores d'ara es troba al país habitació, sobre el meu cap a un o dos metres (les mesures no les sé calcular), vaja tocant el sostre d'una estança d'un pis de l'eixample, d'aquells antics amb les parets altes.

En definitiva que me'n vaig a dormir i demà serà un altre dia.

PD: mentre estava rellegint tot "lo" anterior, la mosca rebel ha marxat volant. No puc confirmar amb seguretat la seva fugida del país.

PD1: les mosques en el seu entorn em molesten poc, ara aquí, no gràcies !!! que invadeixin un altre espai !!!

Aquell braç on em podia recolçar ja no el tinc, ens hem fet fora mutuament d'una forma o d'una altra, des de punts de vista diferents. I no crido als altres braços, per no molestar (que considerada que sóc).

Tot s'amuntega i només vull tranquil·litat, que els nervis de tot el que m'envolta i em persegueix (les obligacions, com belles arts), l'ambient enrarit i l'aire que no vull respirar de lo penós que és, s'esfumin, ja que tot plegat demostra que les relacions d'aquestes quatre parets són incompatibles amb mi, o jo amb elles. Només sé, que n'hi havia una que valia la pena i, això ha acabat amb ella.

De tot se'n pot treure alguna cosa.

Em deies i penses que hi ha coses que s'ha de renunciar, jo, malauradament, només tinc una cosa clara, estic cansada del dubte, per tant renuncio a tot el que sigui dubte.
Ara, ja no sóc gris.

crònica d'un divendres d'hivern

Una de tants que l'agafen.
L'últim tren direcció nord-est, passant els minuts tot dormint, menjant escoltant quatre notes ben tocades i si encara algu en té ganes, doncs parlant sol (ja més estrany) o acompanyat. Però tot desitjant arribar a un destí conegut o desconegut, si més no, jo vull descansar, estirar-me al llit per esperar el demà.

m'agrada flotar sobre l'aigua del mar, tancar els ulls i que el sol em resegueixi, encara que el que ja no m'agrada tant, és que vingui algú i t'esquitxi o simplement t'enfonsi, però vaja, possiblement això és com el dia i la nit, sense un, no hi és l'altre.
queden uns mesos però amb tinc ganes de platja, i no hem començat ni la primavera...

caminàvem (camino) amb el pes a l'esquena sense saber res del que ens esperava...