Aquell braç on em podia recolçar ja no el tinc, ens hem fet fora mutuament d'una forma o d'una altra, des de punts de vista diferents. I no crido als altres braços, per no molestar (que considerada que sóc).
Tot s'amuntega i només vull tranquil·litat, que els nervis de tot el que m'envolta i em persegueix (les obligacions, com belles arts), l'ambient enrarit i l'aire que no vull respirar de lo penós que és, s'esfumin, ja que tot plegat demostra que les relacions d'aquestes quatre parets són incompatibles amb mi, o jo amb elles. Només sé, que n'hi havia una que valia la pena i, això ha acabat amb ella.
De tot se'n pot treure alguna cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada