-On són els homes? - va preguntar educadament el petit príncep.
La flor, un dia, havia vist passar una caravana:
-Els homes? Em sembla que n'hi ha sis o set. Els vaig veure fa anys. Però no saps mai on trobar-los.
El vent els passeja. No tenen arrels, això els destorba molt.


-el petit príncep-

El fugitiu - Miquel Martí i Pol

A tot arreu sóc nou vingut
i em paren cambra a les escales
o bé em malmeto la salut
dormint al ras i no tinc ales.
Sóc fugitiu de no sé on
i he perdut nord i vent i guia
de tant romandre fora món
amb mi mateix per companyia.
Ja no tinc res, només la veu
i un gest cansat de vell profeta,
municipals de tot arreu
saben la meva malifeta
i pels carrers i pels terrats
dones obscures repeteixen
la lletani dels pecats
que no he comès i em malfereixen
lladrucs de gossos a la nit

Benedetti

el que fan les festes on coneixes persones i entre beure i beure no saps com acabes xerrant de poesia.... és que, ai que ver, cómo esta la vida !!! Surrealistaaa !!!


Chau número tres

Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres
sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
seguro sin seguro
te dejo frente al mar
descifrándote a solas
sin mi pregunta a ciegas
sin mi respuesta rota
te dejo sin mis dudas
pobres y malheridas
sin mis inmadureces
sin mi veteranía
pero tampoco creas
a pie juntillas todo
no creas nunca creas
este falso abandono
estaré donde menos
lo esperes
por ejemplo
en un árbol añoso
de oscuros cabeceos
estaré en un lejano
horizonte sin horas
en la huella del tacto
en tu sombra y mi sombra
estaré repartido
en cuatro o cinco pibes
de esos que vos mirás
y enseguida te siguen
y ojalá pueda estar
de tu sueño en la red
esperando tus ojos
y mirándote.

De Spleen de París
Por CHARLES BAUDELAIRE

El confiteor del artista

¡Qué penetrante es el final de los días de otoño! ¡Ah, penetrante hasta el dolor! Pues hay ciertas sensaciones deliciosas, cuya vaguedad no excluye la intensidad; y no hay punta más acerada que la del Infinito.

¡Gran delicia la de ahogar la mirada en la inmensidad del cielo y del mar! La soledad, el silencio, la incomparable castidad del azul, la pequeña vela que se estremece en el horizonte, y que por su pequeñez y su aislamiento imita mi irremediable existencia, la melodía monótona del oleaje; todas esas cosas piensan por mí, o yo pienso por ellas (¡pues en la grandeza de la meditación, el yo se pierde rápido!); esas cosas piensan, digo, pero musical y pintorescamente, sin argucias, sin silogismos, sin deducciones.

No obstante, esas ideas, ya salgan de mí o broten de las cosas, se toman bien pronto demasiado intensas. La energía dentro dé la voluptuosidad crea un malestar y un sufrimiento positivos. Mis nervios demasiado tensos sólo producen ya vibraciones dolorosas y chillonas.

Y ahora, la profundidad del cielo me consterna; me exaspera su limpidez. Me sublevan la insensibilidad del mar, la inmutabilidad del espectáculo ...

¿Habrá que sufrir eternamente, o eternamente huir de lo bello? ¡Déjame, Naturaleza, hechicera sin piedad; rival siempre victoriosa! ¡Cesa de tentarme, en mis deseos y en mi orgullo! El estudio de la belleza es un duelo en el que el artista grita de espanto antes de ser vencido.




:D

La risa juega en tu rostro,
como una brisa fresca en un cielo claro.
Los refulgentes colores
con los que salpicas tus vestidos,
cuelgan en el espíritu de los poetas
la imagen de una danza de flores.
Esos trajes locos son el emblema
de tu espíritu abigarrado,
loco como yo estoy de odio tanto como te amo.

A veces un hermoso jardín,
donde arrastraba mi atonía,
he sentido como una ironía al sol
desgarrar mi pecho.
La primavera y el verdol
tanto han humillado a mi corazón
que he purgado sobre una flor la insolencia de la naturaleza.

Así, yo quisiera una noche,
cuando la hora de las voluptuosidades
suena hacía los tesoros de tu persona
como un cobarde deslizarme sin ruído
para castigar tu carne gozosa,
para magullar tu seno perdonado,
y hacerle a tu vientre asombrado
una herida ancha y profunda,
y vertiginosa dulzura
a través de esos labios recientes
más deslumbrantes y más bellos
enfundirte mi veneno, hermana mía.



Baudelaire

Homes que es banyen

M'he quedat a Barcelona, i avui he anat a donar un vol. Anava en direcció cap una floristeria del barri, però a mig camí m'he topat amb una llibreria de segons mà. Mirant, mirant m'he trobat un poemari: Homes que es banyen de Francesc Parcerisas. El més bonic del cas, que de segur els poemes també ho deuen ser, ha estat una petita dedicatòria:




Si fos un diumenge de tardor
clarejant l'alba
sense saber com serà el dia
floreix l'atmeller
fora de temps
i canta l'alosa
sense preses ni pors
só de cascabells
i flaire de pins.
això vull que bordis
als meus coixins.

29-09-72

LAERTES:
Pel que fa a Hamlet i als petits favors
que et concedeix, pren-t'ho com una rauxa,
com un caprici de la sang,
com una violeta al seu millor moment
primaveral, precoç i efímera,
dolça i evanescent com el perfum
i el passatemps d'un sol instant.


Hamlet - William Shakespeare

Into the wild - Hacía rutas salvajes

jo et buscaré, i tard o d'hora et trobaré

Ítaca - Konstandinos Kavafis

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

És quan dormo que hi veig clar

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

J.V.FOIX

Mercè i Aloma

Un dia remirant estanteries, la vaig retrobar. Realment, l'odiava, com podia ser tan desgraciada i infeliç. Ignorant de mi. Insensible. Ni tan sols vam llegir el llibre, simplement vam veure la Plaça del Diamant. Massa tristesa i conformisme. No podia amb ella. La detestava.
Però Aloma m'esperava, al costat d'altres "clàssics catalans", en una edició vella. On les pàgines ja feia temps que havien començat a esgrogueir, i l'olor de ranci les acompanyava.
La curiositat va poder, incitada per l'Empar, la qui un dia, em va quasi afirmar que estimava Mercè Rodoreda amb bogeria, pensament que ni compartia ni entenia. Però va poder, i la meva mà va prendre aquell feix de pàgines, les quals van ser revisades pels meus ulls. I va ser començar, i ahir acabar.
Acabar amb un bon regust de boca, tot pensant en Aloma.

No l'estimu em bogeria, és massa d'hora per fer una valoració tan agosarada, però si més no, ja he creuat la línia, i contenta estic.


"Aloma, distreta pensava: Que bonic!"

Per dir-ho clar, la llum és un parany.
Cap horitzó no em tempta com aquest
de ratlles lleus que traço jo mateix
i no em limita ni m'encercla. Clavo,
volenterós, les ungles a la nit
per obrir carreranys a tots els somnis.

CAPFOGUER. Miquel Martí i Pol

una dona incòmoda

Un dia, a la nit, mentres contava els diners de la caixa, la ràdio sonava. D'ella sortien dues veus femenines les quals parlaven d'un llibre, aquest. Vam estar parlant d'ell durant uns 10 minuts, amb preguntes típiques com: és biogràfic el llibre? hi ha coses que sí, per no en la seva totalitat, va ser la resposta. La cosa anava per aquí, tot i així em va semblar molt interessant. Ara, entre d'altres, és el que m'estic llegint, i hi ha punts molt significatius per mi: de moment no he acabat en un sanatori, però sí dins d'una petxina sense perla. Seguiré llegint !!!

Avui comencen les meves primeres vacances pagades !!! tot perquè no volen afluixar els calers que toquen i per això em donen les vacances. Total, que un dia a la llibreria vaig veure un llibret petit i prim, on deia Vacances Pagades, era i és de Pere Quart. Entre versos que entenc i no entenc, els quals hauré de rellegir, n'hi ha uns que m'agraden molt...



LLetania

Per als infants mentides,
per als amors mentides,
per als amics mentides,
per als clients mentides.

Mentides plenes o primes,
fermes o tendres -juraments, besades-;
vives -com fresca sang-;
sàvies, agraïdes.
Guatlles i bòfies.
Mitges mentides.

I mentides històriques
que avui pengem als mentiders besavis.
Mentides literàries
-a cada vers dues mentides.
Mentides metafísiques
- l'ésser i el temps, redéu!
Mentides tècniques, científiques:
xifres que es tornen màquines
i màquines que menten
com llegendes folles.

I mentides de fe,
que són la trista gran misericòrdia
del cel per als sofrents
i els mísers de la terra;
altres mentides fabuloses
que un dia, no sé com,
diu que seran certeses.

i etc...

"the uncertain glory of an april day" Shakespeare

de fet, fins fa dos dies, no en sabia res, ara tampoc no en sé massa, per no dir gens però en tinc moltes ganes.
agafant part d'un vers per escriure una novel·la, la qual mica en mica aniré descobrint.
Incerta glòria. Joan Sales.