La fi del món

La fi del món començarà un estiu,
just quan arribin les primeres noies
de pits menuts i cuixes llargues
i els primers nois d'ulls blaus,
rossos i hermafrodites.

En Biel Ferrater serà una papallona
i volarà, finalment alliberat,
ran de les sines joves.

Començarà un estiu, la fi del món,
sense aldarulls profètics ni trompetes,
indolentment, com si fos un assaig
de fi del món i no la fi mateixa.

Hi haurà gent a les platges, i crepuscles,
i amors novells, i paraules mig dites,
i adulteris tendríssims, i esperances,
i vent i sol i pluja.

Hi haurà el mateix de qualsevol estiu:
neguits, amors, misteris, solituds,
i cap ocell no deturarà el vol,
cap fosc auguri no farà estremir
les parelles que es besin
per primera vegada.
Tot serà plàcid, vehement i clar,
discretament solemne tal vegada,
i si esclaten senyals de desmesura
serà en indrets exòtics
o bé entre gent que sempre ocupa llocs
destacats a les cròniques.

Només potser un poeta,
primicer, però ja notablement marrit,
un vespre inesperat sentirà un calfred
li solca l'espinada
i absurdament tancarà la finestra
desoint la gran crida
per la grotesca por d'un corrent d'aire.

Durarà tot l'estiu la fi del món,
sense perdre un instant aquell punt agredolç
d'indolència i joc del principi,
i al capdavall, un dia quasevol
de finals de setembre,
el sol s'enfonsarà lentament dins el mar
en un crepuscle esplendorós i tràgic.

I tot serà silenci ja per sempre.


Crònica de demà - Miquel Martí i Pol.